6 de marzo de 2016

POESIAS CON MIRADA RELIGIOSA MOIXENTINA (14)

EL ENFADO DE SANT PERE

La cara radiant eufórica
cómodament retrepat,
Sant Pere estava sentat
en la pòrta de la Gloria.
Es sentía entusiasmat
per el èxit obtengut,
ya qu’el dia había
segut molt reben aprofitad.
Els més variats incidens
que s’habien presentat,
en forma recta prudent,
tots els había orillat.
Ple sentía la alegría
per el treball d’aquell dia.
Mes estava preocupat,
al vore a la Humanitat
la angustia pintá en lo front,
per les moltes charranaes
que se fan en este mon.
Y es lo que Pere se dia:
SAN PERE: Entre les VV famoses,
descárreges poderoses
de les bombes monstruioses,
les fiéres fórses d’asalto.
Els avión a reacció.
La formidable explosió
de la bómba de Cobálto,
les fortalees volants…,
ocurrix moltes vegaes,
que venen els çiutadans
no uno a uno, a bandaes;
i clar, com els anchelets
son tan pasiens, els pobrets,
i per desidia antipatica,
no gasten estilográfica
escribint en ploma d’ales;
he observat, que molts de ells,
pareixen uns fumarells
i les tenen ya peláes.
I asó, per fi, s’acabat.
En este presis momento
llánse una Instancia al Señor,
raoneta i formal,
pera que inmediatament
m’envie més personal.
Che, res.  Qu’este Negosiat
cada dia es més pesat.
Escolta un moment, Miquel.
Tànca la pòrta del Çél
i pasa be el forellat
i si hi ha algún resagat
que encara esperantse está
li dius que torne demá.
SAN MIQUEL   Fijes i mire. Amagá
darrere eixa nuvolá,
d’un color tirant a beix,
una ánima atribulá
me diu que a vosté coneix.
SAN PERE: A vore.
ché! ¿Qué fas ahí?, ¡bonico!
fenme eixa cara de mico?
Contesta inmediatament
que’l silensi me encocora.
¿Qui eres tu?
Pere Bacora.
SAN PERE: ¿I de ahón eres?
BACORA:   De Moixent.
SAN PERE: Rebosquet I quin bolet!
¿Conque eres moixenti?
i encara prenento a broma,
tens la repoca vergoña
de acostarte per açí?
Ché! ¿Qué no saps qu’estic calent,
en el pòble de Moixent,
i chustament rebotat,
perque sent vostre Patró,
sense motiu ni raó,
me tingueu abandonat?
¿Qué me fan unes festestes¿
Bueno.  Pero molt pobretes;
i una miseta cantá
que no sé com no es resá;
i un sermó que me pareix
dihuen sempre lo mateix.
«Tu eres Pedro…y sobre ti,
mi Iglesia fabricaré
y al Averno venceré,
para que crean en mí.
Y las puertas del Infierno,
que en liquidación están,
por designios del Eterno,
jamás prevalecerán».
Bueno. Esta antigua história
ya me la sé de memoria.
Sols v’haber una ocasió,
qu’un Vicari prou templat,
viu, i molt espavilat,
me va fer un gran sermó
que va ser la admiraçió
de tot aquell veinat.
«Amados Hermanos míos…
Mis queridos mogentinos;
Desde la puerta del Cielo
Pedro viste con un velo,
vaporoso, transparente
u de finísimo encaje
el más hermoso paisaje
de la vega de Mogente.
Por Norte, Sur, Este, Oeste,
su ubérrima sierra agreste,
al caminante convida,
a aspirar con fuición
la fragante emanación
del romero y chorcholida.
¿Y vuestro hermoso Bosquet?
¿Y las auras perfumadas,
tan agradables y sanas,
del barranc del Cañaret?
El sol con sus rayos grana
matiza y da intenso brillo,
a la Umbría, La Solana
y a la Casa de Vadillo.
¿Quién os colma con larguenza,
de bienestar y riqueza,
con trigo, cebada y yeros?
¿Qué quién os lo da? Pues, Pedro
Pedro cuida Hierbasana
y la patata temprana.
Pedro os da los olivares,
y os regala a la par
con sus verdes naranjales,
la fragancia de su azahar.
Y el romero, el espliego,
el tomillo y…hasta els pins».
Va ser un sermó molt bo,
i en prémit de tot alló,
ficat el tinc ahí dins.
Bueno, ¿y la procesó?
Mai he encontrat ocasió,
ni veix el modo o manera
perque me porten corrent,
de vóre la carretera
i la plaça del Convent.
Sempre per mich de la plaça
i Ala! Ala! Paca casa.
Que vergoña i que frescura!
Ma que tingeu cara dura!
¿Pues aso no es lo pichor?
El meu patiment machor,
que me sulfura, me irrita
i els ulls de rabia se cremen
es cuan Córdula i Ursula venen
algún dia de visita.
Elles dihuen que no volen,
Si, si.  A la vista me posen,
brillans els ulls de contet,
las fiestas más asombrosas,
mas estupéndas y hermósas,
qu’els fa el pòble de Moixent.
«Siempre, siempre nuestras,
es la misa a gran orquesta.
¿Y las niñas? Angelitos!
Lanzan unos gorgoritos
de belleza sin igual,
que aumenta la devoción
y causan la admiración
del publico en general.
Despues, el Predicador
entusiasta y maravilla,
Como que es nuestro orador
un cura de banderilla!
Brillantes iluminaciones
y nutridas procesiones.
Danzas, música, carcasas,
bengalas, cohetes, tracas,
y para fin de jornada,
una estupenda cordada,
detonante e impotente,
que es magnífico tesoro,
que cierra con broche de oro,
nuestra fiesta de Mogente»
Y com tot es veritat,
yo procure estar callat.
pero me va per la ment,
presentat la dimisió
y no ser ya mes Patró
d’eixe pòble de Moixent.
Bueno, Ché! Açí lo que pasa,
es que yo estic parlant masa,
i tú, sense dir ni pruna,
ara, que tens la fortuna
de qu’en domina la euforia
i molt content estic hui,
deixante lliure el camí
pera qu’entres en la Gloria.
Pero no fiques la pata,
ni armes allí saragata,
perque si me bull la sang
t’arree el gran puntilló
i t’envie a pastar fang
al camí de campredó.
Recontra en els moixentins!
Ala! Ala, paca-dins!...
El fer be m’ompli i conhorta,
pero es masa batallar…
Ché! Miquel. Tanca la pòrta
que yo m’envaig a sopar.


(Autor: Gabriel Vila Vila)